Un pensament molest

Convertir-te en un pensament molest al cap d’una persona amb qui has compartit mitja vida. Un pensament que intentarà combatre i esborrar amb l’ajuda dels altres. Que la teva existència s’hagi reduït a ser un obstacle, un fre, un llast. Saber que, per aquesta persona, un bon dia serà un dia en què la memòria incòmoda en què t’has convertit no es manifesti. Convertir-te en una mica de pols a la tauleta de nit. Pols que s’ha de netejar perquè no embruti l’habitació d’una nova vida.

Un epíleg a “T’estimo, però marxo”.

“T’estimo, però marxo.”

Ella està asseguda a la tauleta de fusta que hi ha davant del sofà. El cap cot, els ulls inflats, les galtes humides. “Marxo de casa.” Ell mira la llum que travessa les cortines. És la llum d’un migdia de principis de juny, clara, neta, tallant. Fa que les fulles de les plantes presentin un verd d’alegria insultant. “Necessito estar sola.” Ell s’aixeca i obre la finestra. Cal ventilar l’aire del menjador. Fa dies que no treu la pols i l’ambient està carregat. “Ja fa massa temps que no estem bé.” Ella no pot parar de plorar. Ell li mira els ulls i pateix. Sembla que estiguin a punt d’explotar. Li posa la mà a l’espatlla i li diu que no passa res. “Estic confosa, però sé que ara no puc estar amb tu.” Ell assenteix i desvia la mirada a la foto que hi ha a la lleixa de l’altra punta del menjador. Un estiu de fa cinc anys. La parella s’abraça amb el mar de fons. Tots dos riuen. Són més joves. S’adona que ara té menys cabells. “Em sap molt greu el que t’estic fent, creu-me quan et dic que t’estimo més del que t’imagines.” Les paraules tallen més que llum que s’escola per les escletxes. “Si m’estimes tant, per què marxes?”, li voldria preguntar. Però no ho fa. “Si et preocupes tant per mi, per què m’abandones”, li voldria dir. Però no diu res. No diu res perquè no hi ha res que pugui dir. “Tinc por de perdre’t, però ara necessito estar sola.” I ell pensa que no, que no necessita estar sola. Pensa que això és només un eufemisme. El que realment li està dient és que necessita estar amb altra gent. “No pateixis, t’entenc. Espero que siguis molt feliç.” I ho diu de debò. Ella torna a plorar. I ell procura no interpretar les llàgrimes com una oportunitat. Perquè les llàgrimes, com les paraules, s’esvaeixen amb la distància. Ell s’aixeca i l’acompanya a la porta. Quan passa per davant la fotografia s’adona que el blau de l’aigua no li havia semblat mai tan intens i que el seu somriure no havia estat mai tan honest. Massa tard. A la porta, s’abracen. Es miren als ulls. S’oloren. Es fan un petó i es tornen a abraçar. Passen dos minuts, quatre minuts. Cada segon és l’últim. Cada contacte és definitiu. Al final, ell s’aparta i li xiuxiueja alguna cosa. Ella s’eixuga les llàgrimes, li diu adéu i se’n va. Quan la porta es tanca, ell sent el pes d’un abisme mut i desfermat creixent al seu pit. Deu anys en aquest pis. Deu anys de records, de paraules i de silencis acaben d’esvair-se en un instant. La llum clara de principis de juny il·lumina el terra del passadís. Als seus peus, una mica de borró. Intenta apartar-lo amb el peu, però se li enganxa a la sabata.

La crisi dels quaranta, les experiències i les novetats

S’apropen els quaranta i em converteixo en testimoni involuntari de les crisis que pateixen els que m’envolten. Suposo que, en el nostre context postmodern i cosmopolita, és força comprensible: molts anys amb la mateixa feina, amb la mateixa parella, amb els mateixos amics, amb la mateixa família. I la nostàlgia d’una època en què tot era novetat. Una època en què la ingenuïtat ens feia sentir més lliures. Una època, al capdavall, en què no teníem ni puta idea de res. I avui la vida s’ha convertit en una autopista plena de peatges (disculpeu la metàfora suada) que acabarà, més tard o més d’hora però inevitablement, al mateix lloc. Amb aquesta perspectiva tan poc encoratjadora en un món obsessionat amb una concepció empresarial de l’individu i que ens exigeix viure allò que alguns anomenen “experiències” –viatges, festivals, activitats culturals, esports d’aventura, gastronomia–, no és estrany que haguem desenvolupat una intolerància pràcticament genètica a la monotonia i a l’avorriment. I malgrat tot, hi ha un detall que em crida l’atenció. El denominador comú de les crisis dels meus coneguts és que les ànsies de “llibertat” –i ho escric entre cometes perquè, com la felicitat, l’individu, la voluntat i les experiències, el concepte se m’escapa– és que sempre s’acaben materialitzant en les mateixes activitats: ganes de sortir, de beure, de fumar, de follar a discreció i de fer-se el canalla amb uns grams de tal. I molt bé, res a dir. Que cadascú faci el que li vingui de gust. Però em crida l’atenció. Encara no he conegut ningú que em digui: “necessito llibertat, em dedicaré a la jardineria”; no suporto la monotonia, començaré a llegir l’obra de Ramon Llull”; “em sento engabiat, em llevaré d’hora per anar a passejar.” No. Més aviat la cosa acostuma a anar així: “m’acompanyes al festival de tal fins a les vuit del matí?”, “pillem alguna cosa i anem a l’Apolo?”, “ANEM A BERLÍN, LA CIUTAT COSMPOLITA DE L’AMOR HEDONISTA?” Tio, no em  toquis els collons amb concerts plens d’adolescents, discoteques infernals i ciutats que fan pudor. Que tens quaranta anys, fill de puta. Sí, ho he dit. No hauria pensat que diria mai una cosa així. Però ho he dit. Jo només em vull comprar una planta i veure com creix. Arribar a casa, posar-me les espardenyes, mirar una pel·lícula i adormir-me al sofà. Rentar els plats. Plegar la roba. Parlar amb els meus amics. Conèixer gent nova? A prendre pel cul la gent nova, quina mandra. Viatjar a Tailàndia? Però si encara em perdo caminant per la meva comarca, per l’amor de Déu. Tinc ganes de rebolcar-me en l’avorriment de fer sempre el mateix. Tinc ganes de trobar sempre coses noves en allò que ja considerava esgotat. Sempre que he saltat d’experiència en experiència –quina ràbia, hòstia– he acabat més buit que una xibeca en una assemblea de la UAB. En fi, potser la crisi dels quaranta és la meva. Potser m’he fet vell. I la veritat és que m’agrada.

Relat publicat per l’Endavant el 10 de juny de 2016.

Confessió

Em demanen per què he deixat de beure alcohol. M’ho demanen constantment. Al bar, als restaurants, als sopars amb els amics, a les festes familiars, de dia, de nit, entre setmana i els caps de setmana. I m’ho demanen amb una actitud que oscil·la entre la incredulitat, la burla i el paternalisme. Només una cervesa, home, no passa res. Una copa de vi no fa mal a ningú. Vinga, que és divendres. I sempre que declino la oferta em miren com si tingués alguna tara, com si em faltés alguna cosa. No havia estat mai tan conscient de la pressió per beure alcohol que s’exerceix en el nostre context. Proveu-ho. Sembla que no t’ho puguis passar bé sense beure. El que hauria de ser una opció lúdica s’ha convertit en una obligació social. Però aquest text no és un pamflet contra l’alcohol. És només una confessió. Com amb tantes coses, hi ha gent que hi pot mantenir una relació raonable i altres que, simplement, perden el control. I suposo que aquest és el meu cas. Que per què ho he deixat? Perquè ja no quedava amb els amics per parlar amb ells i dir-los que els trobava a faltar sinó per beure. Perquè als dinars ja no pensava en què compraríem per menjar sinó en si hi hauria prou alcohol. Perquè quan em bevia una cervesa ja pensava en la següent. Perquè ells volien anar a dormir i jo els demanava que sortissin amb mi, no per estar junts, sinó per continuar bevent. Perquè he instrumentalitzat i objectivat la gent que m’envoltava. Perquè, encara que em costés acceptar-ho, l’alcohol no era un plaer sinó el centre de la meva vida. Perquè em canviava el caràcter. Perquè no podia parlar. Perquè no podia caminar. Perquè no em podia aguantar dret. Perquè he fet el ridícul de totes les formes imaginables. Perquè després de beure vivia en un estat de depressió permanent. Perquè em mirava al mirall i em feia fàstic. Perquè tenia ganes de desaparèixer. Perquè la primera cervesa em portava inevitablement a la vintena. Perquè només una altra i sempre n’hi havia una altra. Perquè m’he llevat mil vegades sense saber què havia fet la nit anterior. Perquè beure era l’única manera de fer desaparèixer la mala consciència. Perquè comptava les hores que faltaven per tornar-hi. Perquè ha accentuat la meva inseguretat malaltissa, que segurament n’era la causa. He deixat de beure perquè per culpa de l’alcohol he substituït els amics i la família per gent que només anava al bar per destruir-se, gent que no m’estimava, gent que no es preocupava per mi, gent que només em volia al seu costat per continuar bevent. Perquè he oblidat tot el que la vida té de bo, bonic i valuós. Perquè he fet coses que serè no faria mai, coses que no vull recordar, coses que no puc escriure en primera persona, coses que m’assetgen constantment i que han destruït la meva vida. He deixat de beure perquè, lentament, he fet un mal irreparable als que més m’estimaven. Perquè mentre escric això penso que en qualsevol moment hi puc tornar. Perquè ja no em reconec. Perquè m’he perdut i em vull recuperar.

Relat publicat per l’Endavant el 25 de maig de 2016.