Adoctrinament i resistència

Després de sentir la roda de premsa del distingit Íñigo Méndez de Vigo, baró de Claret, de família borbònica i emparentat amb els Franco, ministre d’educació, cultura i esport i portaveu del Gobierno de España, em sento amb l’obligació moral de confirmar les seves paraules i admetre que, efectivament, a Catalunya existeix des de fa dècades un elaborat procés d’adoctrinament dels nostres pobres infants. Com que només puc parlar des de la meva posició personal, recordaré breument la meva traumàtica experiència dins del sistema educatiu català dels anys vuitanta, una experiència que només he aconseguit comprendre anys més tard, quan la maduresa de l’edat adulta m’ha permès desxifrar els mecanismes perversos de rentat de cervell que s’hi practicaven sistemàticament i a sang freda.

Des de ben petit ja em van deixar clar que jo era un ciutadà del gran Reino de España, una informació que em van recordar constantment fins al final d’EGB. Em van explicar que la catalanitat només tenia sentit dins del marc de l’espanyolitat, de la qual emanaven totes les identitats i totes les legitimitats. Em van fer memoritzar la dinastia borbònica. Em van narrar el “descobriment” d’Amèrica com si fos un gran moment de la història de la humanitat, un esdeveniment del qual havíem d’estar orgullosos, l’instant en el qual la veritat va ser revelada als salvatges d’aquelles terres, que afortunadament van ser “civilitzats” per les coratjoses tropes espanyoles. La televisió, per la seva banda, tampoc no es quedava curta. Gràcies a ella vaig aprendre que la cultura de veritat, ja fos musical o cinematogràfica, provenia sempre de Madrid, la ciutat cosmopolita, el centre de la modernitat. Les manifestacions artístiques catalanes, en canvi, eren sempre relegades a la categoria de folklore regional, quelcom molt interessant d’estudiar des d’un punt de vista antropològic, però en cap cas una manifestació artística de ple dret que es pogués comparar amb tot el que provenia de la gran Espanya. Sardanes, bastoners i Jordi Pujol. Molt poc elegant, tot plegat. I de mica en mica, sense gairebé adonar-me’n, vaig començar a distanciar-me voluntàriament de tot el que fes pudor de català. Però tot això ja ho he explicat en un altre text.

El que volia deixar clar és que, gràcies als meus pares, als meus amics i als meus veïns, vaig acabar adonant-me que, dit sense embuts, l’estat espanyol m’havia rentat el cervell fins al punt de generar-me un autoodi malaltís. Ells van ser l’última línea de resistència d’una cultura que aquest diumenge durà a terme l’acte més gran d’afirmació i reivindicació dels últims segles.

 

 

Anuncis

Un pensament molest

Convertir-te en un pensament molest al cap d’una persona amb qui has compartit mitja vida. Un pensament que intentarà combatre i esborrar amb l’ajuda dels altres. Que la teva existència s’hagi reduït a ser un obstacle, un fre, un llast. Saber que, per aquesta persona, un bon dia serà un dia en què la memòria incòmoda en què t’has convertit no es manifesti. Convertir-te en una mica de pols a la tauleta de nit. Pols que s’ha de netejar perquè no embruti l’habitació d’una nova vida.

Un epíleg a “T’estimo, però marxo”.

“T’estimo, però marxo.”

Ella està asseguda a la tauleta de fusta que hi ha davant del sofà. El cap cot, els ulls inflats, les galtes humides. “Marxo de casa.” Ell mira la llum que travessa les cortines. És la llum d’un migdia de principis de juny, clara, neta, tallant. Fa que les fulles de les plantes presentin un verd d’alegria insultant. “Necessito estar sola.” Ell s’aixeca i obre la finestra. Cal ventilar l’aire del menjador. Fa dies que no treu la pols i l’ambient està carregat. “Ja fa massa temps que no estem bé.” Ella no pot parar de plorar. Ell li mira els ulls i pateix. Sembla que estiguin a punt d’explotar. Li posa la mà a l’espatlla i li diu que no passa res. “Estic confosa, però sé que ara no puc estar amb tu.” Ell assenteix i desvia la mirada a la foto que hi ha a la lleixa de l’altra punta del menjador. Un estiu de fa cinc anys. La parella s’abraça amb el mar de fons. Tots dos riuen. Són més joves. S’adona que ara té menys cabells. “Em sap molt greu el que t’estic fent, creu-me quan et dic que t’estimo més del que t’imagines.” Les paraules tallen més que llum que s’escola per les escletxes. “Si m’estimes tant, per què marxes?”, li voldria preguntar. Però no ho fa. “Si et preocupes tant per mi, per què m’abandones”, li voldria dir. Però no diu res. No diu res perquè no hi ha res que pugui dir. “Tinc por de perdre’t, però ara necessito estar sola.” I ell pensa que no, que no necessita estar sola. Pensa que això és només un eufemisme. El que realment li està dient és que necessita estar amb altra gent. “No pateixis, t’entenc. Espero que siguis molt feliç.” I ho diu de debò. Ella torna a plorar. I ell procura no interpretar les llàgrimes com una oportunitat. Perquè les llàgrimes, com les paraules, s’esvaeixen amb la distància. Ell s’aixeca i l’acompanya a la porta. Quan passa per davant la fotografia s’adona que el blau de l’aigua no li havia semblat mai tan intens i que el seu somriure no havia estat mai tan honest. Massa tard. A la porta, s’abracen. Es miren als ulls. S’oloren. Es fan un petó i es tornen a abraçar. Passen dos minuts, quatre minuts. Cada segon és l’últim. Cada contacte és definitiu. Al final, ell s’aparta i li xiuxiueja alguna cosa. Ella s’eixuga les llàgrimes, li diu adéu i se’n va. Quan la porta es tanca, ell sent el pes d’un abisme mut i desfermat creixent al seu pit. Deu anys en aquest pis. Deu anys de records, de paraules i de silencis acaben d’esvair-se en un instant. La llum clara de principis de juny il·lumina el terra del passadís. Als seus peus, una mica de borró. Intenta apartar-lo amb el peu, però se li enganxa a la sabata.

La crisi dels quaranta, les experiències i les novetats

S’apropen els quaranta i em converteixo en testimoni involuntari de les crisis que pateixen els que m’envolten. Suposo que, en el nostre context postmodern i cosmopolita, és força comprensible: molts anys amb la mateixa feina, amb la mateixa parella, amb els mateixos amics, amb la mateixa família. I la nostàlgia d’una època en què tot era novetat. Una època en què la ingenuïtat ens feia sentir més lliures. Una època, al capdavall, en què no teníem ni puta idea de res. I avui la vida s’ha convertit en una autopista plena de peatges (disculpeu la metàfora suada) que acabarà, més tard o més d’hora però inevitablement, al mateix lloc. Amb aquesta perspectiva tan poc encoratjadora en un món obsessionat amb una concepció empresarial de l’individu i que ens exigeix viure allò que alguns anomenen “experiències” –viatges, festivals, activitats culturals, esports d’aventura, gastronomia–, no és estrany que haguem desenvolupat una intolerància pràcticament genètica a la monotonia i a l’avorriment. I malgrat tot, hi ha un detall que em crida l’atenció. El denominador comú de les crisis dels meus coneguts és que les ànsies de “llibertat” –i ho escric entre cometes perquè, com la felicitat, l’individu, la voluntat i les experiències, el concepte se m’escapa– és que sempre s’acaben materialitzant en les mateixes activitats: ganes de sortir, de beure, de fumar, de follar a discreció i de fer-se el canalla amb uns grams de tal. I molt bé, res a dir. Que cadascú faci el que li vingui de gust. Però em crida l’atenció. Encara no he conegut ningú que em digui: “necessito llibertat, em dedicaré a la jardineria”; no suporto la monotonia, començaré a llegir l’obra de Ramon Llull”; “em sento engabiat, em llevaré d’hora per anar a passejar.” No. Més aviat la cosa acostuma a anar així: “m’acompanyes al festival de tal fins a les vuit del matí?”, “pillem alguna cosa i anem a l’Apolo?”, “ANEM A BERLÍN, LA CIUTAT COSMPOLITA DE L’AMOR HEDONISTA?” Tio, no em  toquis els collons amb concerts plens d’adolescents, discoteques infernals i ciutats que fan pudor. Que tens quaranta anys, fill de puta. Sí, ho he dit. No hauria pensat que diria mai una cosa així. Però ho he dit. Jo només em vull comprar una planta i veure com creix. Arribar a casa, posar-me les espardenyes, mirar una pel·lícula i adormir-me al sofà. Rentar els plats. Plegar la roba. Parlar amb els meus amics. Conèixer gent nova? A prendre pel cul la gent nova, quina mandra. Viatjar a Tailàndia? Però si encara em perdo caminant per la meva comarca, per l’amor de Déu. Tinc ganes de rebolcar-me en l’avorriment de fer sempre el mateix. Tinc ganes de trobar sempre coses noves en allò que ja considerava esgotat. Sempre que he saltat d’experiència en experiència –quina ràbia, hòstia– he acabat més buit que una xibeca en una assemblea de la UAB. En fi, potser la crisi dels quaranta és la meva. Potser m’he fet vell. I la veritat és que m’agrada.

Relat publicat per l’Endavant el 10 de juny de 2016.